TERROR A ESPANYA

SANTUARI DELS ENDIMONIATS

A la localitat de Zorita del Maestrago, a la província de Castelló, s’hi troba el Santuario de la Balma també conegut com el santuari dels endimoniats perquè durant molt segles havia sigut el punt de confluència de tots els que patien la força del dimoni dins seu. Gent de tota Espanya portava els seus familiars al lloc sagrat perquè els hi practiquessin rituals d’exorcisme i el diable pogués sortir del seu interior. Alguns s’atrevien a anar fins al santuari descalços i amb cadenes, el fervor era brutal degut a l’experimentació de les dones de Caspe que realitzaven  els rituals amb les lliçons de bruixeria ben apreses. Fernández Bueno ens va explicar que en algunes cròniques de les estances d’escriptors a la Balma  s’hi relaten levitacions.
 Avui en dia està prohibida la pràctica de qualsevol  ritual sagrat. De fet, des de que durant la Guerra Civil es va cremar el santuari  i el retaule va quedar fet miques, que l’activitat satànica ha quedat exclosa del santuari. De totes maneres, la situació de la construcció, aixecada entre les roques empinades d’un pujol, encara causa respecte. Quan s’entra al monestir, alguns encara asseguren haver sentit els crits d’aquells endimoniats del passat.  I és que l’interior, tot i estar reformat, encara conserva la buidor típica dels santuaris i el tenebrós mobiliari que tenia quan s’hi duien a terme actes terrorífics.

LES CARES DE BÉLMEZ

Sens dubte aquest és un dels casos paranormals més coneguts de tots els temps i que més expectació ha creat en els mitjans. 
A la població de Bélmez a Jaén, un bon dia del 1971 mentre cuinava a la cuina de casa seva li va aparèixer una forma semblant a la d’una cara als fogons.  La sorpresa i, al mateix temps, la por que va inundar la dona van fer que ho intentés netejar de totes les maneres possibles, però totes eren inútils. Després d’explicar el problema que no els deixava viure tranquils l’ajuntament va decidir col·locar una nova rajola, però al cap d’uns dies una altra cara va tornar a sortir al mateix lloc. Més endavant les cares van començar a ser molt freqüents per tot el terra de la casa, primer només a la cuina i després també al menjador, sorgien en llocs diferents i després desapareixien.
Les mostres que es van prendre d’algunes cares van demostrar que no havien estat pintades, i això va suposar un enorme boom mediàtic del fenòmen. El mateix arqueòleg que va començar a investigar tan sols una cara, va acabar fent una excavació a les zones de la casa amb més afluència de cares. Sota la terrissa, s’hi van trobar restes d’ossos que, es va deduir, que provenien de l’antic cementiri de l’església de Beles que estava construïda al lloc del domicili.